Si fa gairebé dos anys m’haguessin demanat definir què entenia per drets humans, sense dubtar-ho, hauria dit que representaven “el conjunt de necessitats bàsiques o aspiracions legítimes inherents a les persones que han de ser cobertes per garantir el dret a una vida digna de ser viscuda”. Ara és moment de pensar com ha modificat la pandèmia Covid-19 aquesta definició, i m’atreviria a dir que gens ni mica. Més aviat, aquesta complexa emergència ens ha posat davant el mirall i ens ha fet veure situacions que no volíem enfrontar, que estaven davant nostre, però amb unes dinàmiques que no ens permetien considerar les moltes mancances que teníem.
Ara com ara, que no sabem si ja hem superat aquesta pandèmia o ens trobem a les portes de noves incerteses, puc afirmar, sense por a equivocar-me, que els drets humans continuen sent “el conjunt de necessitats bàsiques o aspiracions legítimes inherents a les persones que han de ser cobertes per garantir el dret a una vida digna de ser viscuda”.
La reivindicació d’aquest dret a una vida digna de ser viscuda, després de tot el que ha passat, ens interpel·la a plantejar-nos que no estem en una època de canvis, sinó en un canvi d’època. En aquest, els drets humans no poden ser només un discurs sinó que han de ser una pràctica urgent i necessària. Els drets humans no poden ser només una pluja fina que mulla una mica, sinó que cal que es converteixin en una pluja que xopa.
Per fer front a aquesta nova situació que ens ha tocat viure, crisi sanitària (de la que encara sembla que no n’hem sortit) acompanyada d’una greu crisi social (de la que trigarem molt a sortir-nos), hem de creure fermament que la reconstrucció de societats més justes només es podrà fer des de l’emancipació i la transformació social pròpia del món dels drets humans.
Durant la pandèmia, en la postpandèmia i a les portes de noves incerteses, s’estan generant tres possibles relats enfront dels reptes presents i futurs. Malauradament, n’hi ha dos que estan calant molt en l’àmbit polític i mediàtic.
El relat catastrofista que només genera desconfiança i por, fent la sensació que no podem fer res i que hem d’anar posant pegats per veure com ens en sortim de cara el futur.
El relat de l’hipercontrol, que fa incís en la necessitat de posar la seguretat per davant de tot, i que demana renunciar a drets i a garanties democràtiques per aconseguir més control social.
I, finalment, un tercer relat, que és el que ens cal defensar, consistent en el que podríem definir com la imaginació de l’aventura humana. Aquest relat rebutja la reconstrucció des del discurs de la por i de la seguretat i defensa que l’humanisme de la interdependència fonamentat en els drets humans ha de ser el motor de la reconstrucció social.
Aquesta reconstrucció social passa per la imprescindible connexió entre l’àmbit global i l’àmbit local. Començar a treballar des de l’àmbit local per revertir situacions que ens afecten a totes i tots a escala global.
Aquest discurs renovador no pot quedar-se només en unes declaracions d’intencions, sinó que ha de ser el futur programa d’acció per a qualsevol política pública en matèria de drets humans i, naturalment, el programa d’acció de la Sindicatura de Greuges de Barcelona.